Qui som? Contacte Distribuïdors Enllaços Subscripcions

Inici Novetats Catàleg Notícies

Accés Usuaris

Usuari Contrassenya Recordar contrassenya

Deixar de recordar contrassenya

Inici > Notícies/Premsa >

|

Pere Antoni Pons comenta «Mots, drings, sons: Iniciació a la poesia de Bartomeu Fiol»

 Si la singularitat és una de les característiques més valuoses que pot tenir un creador, no hi ha dubte que Bartomeu Fiol va ser un poeta de primeríssima categoria. Nat a Palma el 1933 i mort a la mateixa ciutat el 2011, l’obra poètica de Fiol -reunida en quatre volums publicats per Proa- s’alça com una muntanya abrupta, esquerpa i imponent, impossible de passar per alt i de confondre amb cap altra, enmig del panorama de la poesia catalana moderna. Fins i tot els lectors que no l’han llegit a fons, en tenen prou amb un parell de versos per reconèixer un poema de Fiol, sempre caracteritzats per eufonies desafiadores, per un poliglotisme riquíssim, per unes reflexions banyades de lucidesa pessimista i per soprenents esquitxos d’estrepitosa ironia.
Des que publicà el primer llibre, Calaloscans (l’any 1966), Fiol també ha tingut fama de ser un poeta obscur. Difícil. És justament per posar una mica de llum sobre la seva obra, i també per donar-la a conèixer a les noves fornades de lectors, que els estudiosos de la literatura Antoni Nadal i Roberto Mosquera han escrit Mots, drings, sons. Iniciació a la poesia de Bartomeu Fiol.
Publicat per Documenta Balear, l’assaig de Nadal i Mosquera és una exploració de les característiques centrals de l’obra fioliana. “Des d’un punt de vista formal”, diuen els autors, “la poesia de Bartomeu Fiol s’allunya dels motlles establerts, de l’ortodòxia, de la norma i de les retòriques”, i és el resultat alhora “d’una recerca en el llenguatge i a través del llenguatge”.
Poeta de múltiples recursos
D’entre els múltiples recursos retòrics i intel·lectuals utilitzats per Fiol a l’hora de donar cos a la seva veu poderosa, Nadal i Mosquera destaquen l’ús de “les cacofonies, les dissonàncies i els neologismes, les rimes internes, el diàleg, la varietat de registres, els hipèrbatons violents, la fragmentació del discurs, la construcció de mites com el de Cavorques, la ironia i el distanciament, i per damunt de tot la indagació de la realitat per mitjà del poema, font de coneixement”. A l’hora d’inserir Fiol dins d’una certa tradició poètica, Nadal i Mosquera s’inclinen per dos dels corrents estètics més agressivament subversius i enriquidors de la modernitat: “l’expressionisme i l’avantguardisme”.
Un dels aspectes de la personalitat literària de Fiol en què més incideixen Antoni Nadal i Roberto Mosquera és el seu compromís. Aclareixen, però, que no és un compromís estrictament ideològic. “Fiol va ser un franctirador dissident i aprenent de poeta heavy -gens amic, per tant, de compromisos i complicitats-, que es va mantenir tothora al marge de grups, capelletes i gangs (manllevam mots seus)”, diuen. A més, recorden una reflexió que va escriure al seu dietari Entre Cavorques i Brandenburg (Editorial Moll, 2011), on afirmava: “Estic totalment d’acord que la praxi poètica, l’acció poètica, no és mai subordinable a cap compromís polític. Una poètica nacionalista és un desbarat. La parenta pobra o rica sols és subordinable a la veritat”. El compromís de Bartomeu Fiol, per tant, era més una qüestió d’actitud que de política, i sobretot tenia a veure amb la recerca radical de la veritat -una veritat gens dogmàtica, sovint fugissera, sempre plena de clarobscurs i terboleses i, en ocasions, contradictòria.
En un dels seus poemes més coneguts, del llibre La comunió dels sants o els morts ho callam tot, Fiol fixava una mena de poètica, i explicitava la seva convicció que la poesia -la millor poesia- és sempre autònoma de la voluntat del poeta. Escrivia: “Si volem fer més entenedors els nostres textos / no tenim gens fàcil fer-los la clenxa. / Al capdavall han de ser ben autònoms / i el que han de dir diran, no el que volem”.
Obra preeminent
Nadal i Mosquera apunten que, més enllà de qui fos l’autor vertader dels poemes fiolians -ell mateix o la poesia parlant a través d’ell-, l’obra de Fiol ocupa un lloc molt destacat en la literatura catalana moderna: “a cavall de les generacions mallorquines del 50 i el 70, al costat de Miquel Bauçà”, i exercint una notòria influència “en molts poetes de les generacions més joves”.