Qui som? Contacte Distribuïdors Enllaços Subscripcions

Inici Novetats Catàleg Notícies

Accés Usuaris

Usuari Contrassenya Recordar contrassenya

Deixar de recordar contrassenya

Inici > Notícies/Premsa >

|

Versos de joc i d’enginy. Miquel Àngel Llauger «El mussol i el mixet»

Amb una ja ben notable carrera literària al darrere com a poeta, narrador i traductor, Miquel Àngel Llauger ens fa a mans un nou volum de versos de procedència anglesa: El mussol i el mixet, un volum de 86 pàgines que il·lustra la seva filla Carme. Es tracta d’un aplec que -en paraules seves- ha versionat més que no traduït, amb un títol ja prou indicador de la naturalesa juganera del producte literari.
El llibre és una antologia personal de Llauger a partir de 19 poemes escrits originàriament en anglès per 9 poetes que abasten un ventall cronològic que va des del segle XVIII, amb Thomas Lisle, i que s’endinsa en el XIX, centúria en la qual neixen la majoria dels autors seleccionats -Edwar Lear, Lewis Carroll, A. E. Housman, Hilaire Belloc, T. S. Eliot i C. S. Lewis- i desemboca en el XX, amb Ogden Nash i R. P. Lister, l’únic poeta encara viu.
Què tenen en comú els versos seleccionats d’aquests poetes que ha anostrat Llauger? Doncs que s’inscriuen en la tradició britànica dels versos enjogassats i enginyosos, tant del corrent anomenat nonsense verse (o poesia de l’absurd, però d’un absurd mancat de grisor i tragèdia) com del light verse (tendència que fa molt per al versionador, i això dit sense voler caure en el joc de paraules fàcil, sinó perquè feim cas al que ell mateix té dit o escrit: que com a poeta mai no ha volgut castigar el lector amb poesia dura i mala d’entendre, o sigui heavy).
Sigui com vulgui, El mussol i el mixet ens acosta, en versió bilingüe anglès-català, un tast d’aquest poesia, a voltes ingènua, sovint de to infantil, però que sempre fa del joc verbal i de la rellotgeria poètica els principals ingredients d’un plat literari amable, discretament festós i sàviament divertit, en el qual però alguns autors hi aboquen les espècies una mica coents de la seva misogínia o del seu reaccionarisme.
Tal és el cas del poema inicial de l’aplec, de T. Lisle, en el qual Orfeu, amb la flauta als llavis espargint harmonioses notes, davalla a l’infern a la recerca de la seva estimada Eurídice, cosa que fa que tots els moradors de les tenebres s’espantin de la gosadia d’un humà capaç de penetrar en aquell món de foscor, sobretot amb la finalitat de recuperar la dona: però el cop de sorpresa va ser desmesurat / quan van saber que ho feia per l’esposa. Davant d’un tal atreviment, el vell Plutó no dubta de castigar el profanador de les pregoneses infernals: i com que no tenia turments a bastament / li va donar la dona una altra volta. Una dona que Plutó li torna a prendre en un exercici de pietat i de recompensa per la bella música que Orfeu regala a tothom. Les/els feministes que freqüenten aquestes pàgines digitals ho entendran millor si fan una altra mirada al vers justificatiu que clou el poema: la música, a l’infern, tot ho pot fer.
També l’Himne evolucionari, de C. S. Lewis, es despatxa a gust -però amb ironia- contra les teories darwinistes: Ets, Evolució, la nostra guia / per l’escala infinita del demà; / talla i fes mal, punxa i canvia / que el que s’aturi morirà; / palpejant en la fosca, endevinant, / porta’ns qui sap a on, però endavant.
I per acabar, fixem-nos en una bona mostra de la labor d’adaptació d’aquests artefactes poètics que ha fet el traductor per tal que aquests tenguessin, un cop versionats al català, el mateix sentit que puguin tenir per a un lector anglès els mots originals.
Ho podem veure clarament en el poema «Confessions per escriure sobre un pastís d’aniversari», un seguit de quatre estrofes cada una de vuit versos ben rimats i ritmats, en els quals, per exemple, els autors citats en l’original -Stein and Joyce- en la versió catalana han esdevingut Riba i Verdaguer. Però crida especialment l’atenció que, en un poema al llarg del qual el jo poètic va desplegant la confessió reiterada que hi ha en el món gent més adinerada, més influent, més sàvia, gràcil i distingida que no pas ell, el poeta arribi a la certesa que cap dels humans superiors vegi compensats els seus dons i poders per la immensa sort que té ell de comptar amb la dolça companyia de la seva estimada. Una aimia -per dir-ho amb antics mots galants- que si en l’original es diu Frances («But nobody else has Frances», es repeteix a cada final d’estrofa), en l’opció llaugeriana la tal Frances s’anomena Margalida: Però ningú no té na Margalida, rebla cada final d’estrofa.
I, és clar, quin nom millor, a can Llauger, que Margalida per anostrar aquests versos i fer-los rimar, successivament, amb «seduïda», «distingida», «mida» i «vida»? Really fun. And funny! Congratulations.