| 
Climent Picornell comenta "Els senyors de Palma", d'Antònia Sabater
Postals i Senyors de Palma
“I es mallurquí antigament aquí, en aquestes cases, se parlava un mallurquí hermós,
rural, perquè clar, sa gent s’educava en contacte amb la pagesia, que
eren es criats, i tota sa gent surtia de la pagesia, i tal. A posta es
senyors conversaven aquest mallurquí tan... rústic, que és hermós perquè
comparat amb es catalinero i aquestes coses de ses barriades; això és
com es barceluní i es madrilenyo mateix: desmereix davant es castellà
serio i bo, passa a totes ses capitals i a tots puestos”. Així
s’expressa un senyor de Palma, ja major, entrevistat sobre el seu
parlar.
“La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble i senyora que,
juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella
factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a
classe”. Això ho llegia a la contraportada de Els senyors de Palma. Història oral,
un interessant llibre que ens presenta Antònia Sabater (Ed. Documenta
Balear, 2012) fruit de la seva tesi doctoral. I continua, “els senyors
de Palma han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i
han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg
del segle XX: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una
altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia”.
La intenció fonamental de l’obra és la de conèixer de ben a prop el món dels senyors de Palma,
en una societat fortament estratificada, mitjançant l’estudi del seu
“sociolecte”, entenent com a tal el conjunt de trets lingüístics
associats a un estrat social; per exemple la llengua de l’aristocràcia,
la de la classe treballadora, la dels sectors marginals, etc... A Palma
hi podríem afegir al sociolecte del parlar dels senyors, el ‘calatraví’,
el ‘catalinero’ o el parlar dels xuetes. Certament, i malgrat el text
tengui una pretensió filològica -identificar un parlar determinat-, no
se’n pot estar de caracteritzar socialment el paper dels seus
entrevistats.
Els Morell, Villalonga, Truyols, Dezcallar, Cotoner, Montaner, España, Gual de Torrella,
Zaforteza, Moragues, Dameto, Oleza, Ramis d’Ayreflor, Fortuny i altres
que apareixen parlant amb Antònia Sabater són algunes de les restes
d’aquestes castes, més o menys nobles. Uns arribaren a Mallorca amb el
rei En Jaume, altres són descendents d’antics ciutadans, cavallers,
mercaders o de l’estament de mà major. Eren fins fa pocs anys
propietaris de nombrosíssimes possessions per Mallorca i de casals -la
majoria amb un pati on hi plou- al barri antic de Ciutat de Mallorca,
una icona de Palma, com la Llotja, la Seu o el castell de Bellver. Si be
és veritat que, com ha estat estudiat, el canvi social ha fet que
anassin venent o parcel·lant, la seva propietat immobiliària és encara
potent, residual però important, res a veure, ni d’un bon tros, amb els
segles passats. Valguin com exemples, encara que ca la Torre, el gran
casal de darrera la Murada sigui avui la seu del Col·legi d’Arquitectes o
que de Can Olesa al carrer d’en Morei, amb un dels més elegants patis
de Ciutat, en fes una opció de compra Vicenç Grande -exemple del
constructor esquerdat per la bombolla immobiliària- això no val per
liquidar, tan aviat, als senyors de Palma com a classe social residual,
que tanmateix ho són.
Antònia Sabater trunyella la seva recerca amb entrevistes amb profunditat de les quals n’extreu les característiques fonètiques, morfosintàctiques i lexicals d’aquesta casta soi-disant
senyorial. Diuen ‘cumú’ i ‘custum’, però ‘coní’ i ‘coixí’ fent un ús
particular de la o àtona, o ‘tunejant’ els seus propis llinatges: Rosseó
per Rosselló, Aulesa per Oleza, de Can Catlar per Dezcallar, o l’ús
d’arcaismes: estiga, siga, vulga, faça... la qual cosa els emparenta amb
el parlar dels pagesos i dels capellans a les trones, models
lingüístics ben vists pels senyors, i no com el parlar dels ‘mossons’,
aquells parvenus esdevinguts rics que volen aparentar ser
senyors, dels quals abominen amb estridència. També particularitzen les
formes de tractament: ‘ senyor avi’ i ‘senyora àvia’, ‘onclo, ‘Pep
germà’ ( i no ‘el meu germà Pep’, per exemple), ‘vossa mercè’... i algun
dels entrevistats deixa ben clar que això de les Nou Cases no és més
que un invent dels ‘filipistes’ és a dir dels seguidors del Borbons, o
sia, els Botifarres. “A jo, no me molesta gens que me diguin botifarra,
m’és igual! Que me diguin lo que vulguin! Però no tots es senyors
mallorquins eren botifarres, sinó tot lo contrari! Eren partidaris dets
austríacs i com que es Borbons eren més partidaris d’un centralisme...”.
La part central del treball és la dedicada al lèxic dels senyors, de
les coses i els fets que formaven part del seu dia a dia i la majoria
del qual són termes propis o no usats pràcticament mai per la gent
d’altres estaments, o manllevats amb un sentit particular, o arcaismes.
‘Alcova’, ‘arxiu’, ‘cambra’, ‘s’estrado’, ‘sa gabella’, ‘es lligador’,
‘es recibidero’, ‘cadira de dida’, ‘es cobricel’, ‘ses mançanilles’,
mundo’ (per un tipus de caixa), ‘lampadari’, ‘sofà’ o ‘cadira de peu de
cabra’, ‘sotacopes’, ‘xicra’, ‘cotxer’, ‘xofer’, ‘llibrea’, ‘berlina’,’
birlotxo’, ‘quemullar’, ‘coixí reial’ o ‘imperial’ ( dolços), ‘conill
amb suc de llanti’, ‘molls amb salsa de fetge’, ‘pasteló’, ‘tords amb
butzetes’, ‘escambrai’, ‘guatlereto’, ‘xalina’...
En fi. Aquests senyors que vivien als seus casals als quals mai digueren palaus (
“A Mallorca només hi ha el palau del Bisbe”), de Ciutat -mai de Palma-,
que no volien ser tractats de vostè, ho detestaven -si de cas de vós,
tu o vossa mercè- que quedaren mig engrunats entre l’Antic Règim i la
revolució provocada pel turisme, guardaren, i encara ara, com en una
endogàmia no dictada un parlar curiós, antic a estones, orgullosos
d’ell, menyspreant per això els nous rics i el seu parlar ordinari i
farcit de castellanismes. Com assenyala Joan Veny al pròleg, una de les
dificultats del treball d’Antònia Sabater era “la seva peremptorietat,
atesa la decrepitud de l’objecte d’estudi, una societat tradicional que
es dilueix en la globalització i que, en el discórrer generacional, perd
els accents que la distingeixen -la distingien- de la resta de la
societat".
Els senyors de Palma
Sabater i Vallespir, Antònia
Converses amb la noblesa tradicional mallorquina sobre la seva manera de viure i de pensar. Els orígens, l’educació, la gastronomia i la seva parla.
