| 
Miquel Rosselló, estudiant antifranquista
L'any 1968, quan el coordinador i el secretari d'organització del seu
partit actual encara no havien nascut, en Miquel Rosselló se'n va anar a
Barcelona a començar la carrera d'estudiant antifranquista. El que va
succeir entre aquella partida i el dia de 1973 en què va sortir del
penal de Jaén i va agafar un tren cap a Atocha, on l'esperava na Lila
Thomàs, ho conta al volum Entre la foscor i l'esperança, que
acaba de publicar Documenta. La primera sorpesa, per als que el coneixem
de fa anys, ha estat la mateixa aparició del llibre: en Miquel, a
diferència d'altres, sempre ha estat un històric poc inclinat a les
batalletes, sempre ha tingut el bon sentit d'adreçar la mirada més cap
al present i el futur que no cap al passat.
El llibre, amb tot,
és ben bé d'en Miquel. Ens relata uns anys que certament varen tenir la
seva dosi d'heroisme, però ho fa fugint de qualsevol temptació de fer-ne
èpica. Hi trobam la voluntat de donar testimoni d'un temps, i aquell
afany memorialístic de dibuixar el fil argumental de la pròpia vida,
però no hi trobam ganes d'enlairar-se sobre cap pedestal ni de
condecorar-se. Més aviat sembla tenir ganes de contar-nos dubtes, de
confessar-nos temences, d'explicar-nos les marrades que va fer pel camí.
Ho fa, a més, amb notable sentit de l'humor. Quan ens conta com el
mortificava veure, una vegada que ja era membre del PSUC, una pintada
seva de jove en què identificava aquest partit amb l'oligarquia, o com
els seus inicis com a membre del PCE a Palma li varen fer descobrir les
pizzeries i li varen despertar l'afició gastronòmica, el reconeixem com
el Miquel nostre de sempre. Això no vol dir, naturalment, que de la
narració d'aquests cinc anys no se'n desprengui una genuïna lliçó
d'entrega a la causa i de sacrifici personal. En Miquel va ser un jove
amb inquietuds, amb capacitats i amb possibilitats d'estudiar, però les
urgències polítiques sempre varen passar per davant. El pas per la
presó, que ens és narrat sense amagar-ne les penúries però sense
dramatismes, no va fer altra cosa que enfortir-li les conviccions. Molts
dels que hem estat els seus companys polítics més endavant no podem
estar segurs de si hauríem sabut mostrar el coratge necessari.
El
llibre té, no cal dir-ho, interès com a testimoni històric. No és la
guerra, i no són els anys més negres de la primera postguerra, però ens
ensenya coses de com varen ser els temps del tardofranquisme. Ens
ensenya com, als primers anys 70, encara hi havia un aclaparador
franquisme sociològic. O com per a molts d'aquells joves, sovint fills
de famílies ben poc esquerranes, la militància política se superposava
al conflicte generacional.
Tenc un motiu més per recomanar-vos la
lectura del llibre, i és que també és, en el seu darrer terç, una
emocionant història d'amor. Els que coneixem en Miquel i na Lila no el
podem llegir sense una llagrimeta: una llagrimeta divertida, això sí. És
divertit i és emocionant el relat del jove estudiant que no lligava (i
que veia amb enveja com d'altres sí que ho feien) i que a Palma coneix
una altra jove militant; és feliç l'escena de la primera cita; és intens
el relat de com en Miquel patia els mesos al penal de Jaén amb dubtes
sobre si la distància erosionaria la relació, i és emocionant la
retrobada final. Es varen prometre, acaba el llibre, compartir la vida,
derrotar el franquisme i fer la revolució. Els dos primers objectius
estan aconseguits. El tercer encara no, però tot arribarà.
Anar a l'article
De la foscor a l’esperança
Rosselló del Rosal, Miquel
El testimoni personal d’un jove mallorquí de classe mitjana, que va participar en les accions antifranquistes entre el 1968 i el 1973.
