Sampol: superant el provincianisme
Si hi ha un factor que hagi marcat de manera punyent la política illenca
durant els últims dos segles, aquest ha estat el provincianisme. El
panorama polític de les Illes Balears, fins als nostres dies, ha estat
marcat fonamentalment per les mateixes característiques del panorama
vigent a nivell estatal. Allò que constitueix moda a Madrid, allò que
impera a la capital de l'Estat, té una traducció a les Illes Balears. I
les elits polítiques, històricament, actuen camaleònicament en relació a
les elits polítiques que operen a la capital d'Espanya. En això
consisteix, precisament, el provincianisme. Si el que toca és alternança
de liberals i de conservadors, a les Balears hi haurà alternança de
liberals i conservadors (tirant una mica més cap als conservadors, però
sense trencar l'esquema). Si allò que impera és una dinàmica de
confrontació entre dretes i esquerres, a les Balears s'hi observarà una
confrontació dretes-esquerres. I així successivament. Per això, ens
marca profundament, en tots els àmbits, «l'star system»
madrileny. Per això tenim tan poca capacitat de defensar les nostres
posicions, fins i tot quan hi ha en joc qüestions fonamentals, com ara
l'economia.
Aquest aspecte del provincianisme és el més visible. Hom actua en funció d'allò que ocorre a Madrid.
S'estableixen
al nostre país sucursals dels partits polítics que dominen el panorama
espanyol. Es mimetitzen entre nosaltres els mateixos debats que tenen
lloc a la capital del regne. I un llarg etcètera. Però, igual que ocorre
en la degradació de la llengua, passa en la degradació del país. Pel
que fa a la llengua, allò més preocupant no són els xenismes que usem
habitualment, si l'estructura de la llengua no se'n ressent. El més
preocupant és l'afectació, per part d'una llengua superposada, de
l'estructura mateixa de la llengua. Trob més bensonant la frase «poc
compris mançanes ni jamón de york a la tenda de l'esquina» que no «hi
tenim que anar-hi per no haver tingut compte dels resultats»...
El
provincianisme psicològic passa per la fascinació per qualsevol fotesa
que passi al centre neuràlgic del poder. Passa, per exemple, per no
compartir les idees amb aquells que preconitzen un estat centralitzat i
mononacional, però, en canvi, considerar-los uns genis de la gestió,
gent que s'ho sap fer per aconseguir els seus objectius... Els
catalanistes que voldrien poder exercir el dret d'autodeterminació, però
que ho veuen impossible perquè troben que Espanya és un estat eficient i
que és tan poderós que mai no ens hi podrem enfrontar amb èxit,
pateixen un provincianisme mental encara més preocupant que el d'aquells
que senzillament s'adapten a allò que hi ha i mimetitzen el que ocorre
al centre de l'Altiplà.
Per això, entre moltes altres coses, m'ha agradat el llibre que acaba de publicar en Pere Sampol: «Espanya no té remei».
Durant els darrers anys, en Sampol ha estat senador per designació
autonòmica, i ha intentat -i ha aconseguit amb escreix- que la veu de
les illes Balears se sentís a Madrid, en un àmbit tan inhòspit com el
senat espanyol. Però el nostre senador autonòmic no ha patit la
fascinació pel centre que sovint pateixen fins i tot representants de
forces polítiques autoanomenades «nacionalistes», no s'ha deixat
enlluernar pels lluentons de la capital, ni ha adquirit gota d'aquesta
reverència provinciana que passegen molts dels nostres representants a
les institucions espanyoles. Ben al contrari, acaba el seu mandat amb el
mateix grau d'autocentrament amb què va començar-lo. Potser fins i tot
amb una mica més.
Perquè Madrid, ja ho té, això: converteix en
més addictes els pusil·lànimes i referma el sentit de país a aquells que
ja el tenien configurat.
Del «background» de tot plegat,
en diu prou coses (també n'oblida algunes), en Damià Pons, en un
magnífic pròleg assaig. Tot plegat, una lectura interessant per a
aquells que no vulgueu que us passin, sistemàticament, bou per bèstia
grossa.

Espanya no té remei
Sampol i Mas, Pere
Una crítica a un model d’estat uniformitzador que no veu en la diversitat una riquesa que cal protegir, sinó una amenaça que cal combatre.