| 
L'hivern encès
George Steiner apel·lava a les coses inútils a l’hora de
fermés suportable la vida. I entre aquestes coses -servidor posaria en dubte
aquesta esmentada inutilitat- parlava de les diverses arts: la música, la
pintura, la poesia...Molt probablement, posats a debatre entorn de la funció que
avui dia té la poesia en la societat, el ventall de respostes i conclusions seria
tan ampli i divers com el número de persones interrogades al respecte: des d’aquells
que consideren que no val la pena per a res, que es tracta d’una fotesa avorrida
i sobrera, fins als que en fan una fervent i aferrissada apologia i la senten
talment una doctrina a la qual retre culte i adoració. Cadascú amb la seva
quimera, com deia Baudelaire.
Miquel Mestre, el metge-poeta -o a l’inrevés- artanenc,
dialoga amb ell mateix, i amb els seus versos i els poemes del seu últim
poemari, L’hivern encès (Documenta Balear), per treure’n l’entrellat. En
dos poemes correlatius, establint un joc de miralls que ens presenta les cares del
dubte i la incertesa, el poeta, de primer, es mostra rebec adonar rellevància a
la seva tasca: “Diré, diràs, direm que no paga la pena / de seguir amb
bajanades, com ara aquests mots”. Tot seguit, però, al final del poema següent,
com a cloenda de la qüestió plantejada, se’ns imposa una voluntat carregada de
significació: “Fes que tingui sentit l’escriptura de l’home. / Fes que cobrin
sentit també aquestes paraules”.
Mestre encetà la seva singladura poètica amb poc més de
vint anys, i de llavors ençà ha mantingut una constància apassionada i una
evolució rigorosa que li han permès confegir més d’una quinzena de libres de
poesia, alguns dels quals l’han fet mereixedor de premis de prestigi -ara que
en aquesta terra nostra el prestigi cultural d’algunes autoritats es troba al
nivell de les catacumbes- com el Ciutat de Palma o el Sant Jordi de Poesia
Jove, aquest en la seva arrencada lírica. D’entrada el nou poemari del poeta d’Artà
ens transmet uns aires obertament bucòlics, amb una descripció atmosfèrica i
del paisatge que funcionen a mode d’escenari i també es poden convertir en
personatges: la llum d’octubre, la “claror vibrant, visionària”, de maig, el
vent del capvespre... Elaborat al llarg d’un període que engloba deu hiverns -de
2001 a 2010; també hi apareixen espurnes d’altres mesos: març i abril,maig i
setembre-, hi ha molt espai per a vivències personals rutinàries i
esdeveniments cabdals per a la història de la humanitat. Així, la reflexió
filosòfica i existencial desencadenada a partir de la contemplació d’una gavina
morta des del pont de Brooklyn, la contarella esgarrifosa d’un episodi
propiciat pel fanatisme religiós que converteix un adolescent anomenat Ahmed en
un terrorista suïcida que vol ser un màrtir més d’Al·là, o bé una seqüència de
poemes que ens recorden i ens fan reviure l’horror del nazisme a llocs tan
desgraciadament mítics com Auschwitz, Dachau o Mauthaussen, esdevenen elements
temàtics per mitjà dels quals el jo poètic explicita la seva visió, tant ètica
com estètica, del món i la bolla. Amb un estil que mescla un discurs clar i
directe- que no vol dir fàcil ni apressat- amb una sensibilitat accentuada per
tal de crear un ritme fluid i melòdic, de lectura plaent i prosòdia elegant,
Miquel Mestre es fica a la pell d’una espècie d’eremita cavil·lós i interrogador,
per abocar- se a una reflexió, no cal dir que en aquest cas ben personal i transferible,
sobre la naturalesa de la condició humana, sempre lligada als contrasts i les
ambivalències: el bé i el mal, la bellesa i la crueltat, l’amor i la pèrdua, l’enyorança
i l’oblit, la pietat i la barbàrie, el principi i la fi...
Com a tancament del llibre l’autor introdueix una dotzena
de notes breus, que funcionen talment aforismes o acotacions, per incidir en l’essència
mateixa de l’escriptura, per oferir-nos algunes de les claus que fan del
subjecte poètic un ésser lliurat al guany de la vida després de pagar el preu
de l’aïllament i la soledat. Ara que l’hivern guaita rere la cortina de les
primeres pluges de tardor i creix l’adveniment dels dies més curts, és tot un
privilegi poder gaudir de l’agombol i la placidesa d’aquests versos, d’aquests poemes
mesurats i madurs, de tall clàssic i condició renaixentista, que conviden a
encendre el foc de les passions i a beure el vi del paradís. Les passions del
dia a dia i el paradís de la poesia. Sempre paga la pena cercar la llum en l’obaga
de l’inconegut. És el plaer de viure assaborint la vida!
L’hivern encès
Mestre Genovard, Miquel
Càntic o clam, adés crida, pregària o elegia, la poesia de Mestre ens convida, ens incita a la reflexió profunda i senzilla
