| 
El teatre i els serafins
Diuen que allà, a la Glòria, hi ha molts d'àngels, arcàngels i serafins.
Aquí, a la terra, a la nostra pobríssima terra, tan sols tenim un
serafí. En Serafí Guiscafrè Genovart, nascut el 1923 a Artà, és a dir,
per on sorgeix el sol que il·lumina tota l'Illa. Fa uns dos anys, Serafí
em va demanar si li volia escriure un pròleg al seu llibre de memòries.
Em vaig sentir afalagat. Sempre he servat una profunda consideració per
la persona, pels coneixements de l'ofici, per la capacitat
organitzativa i el sentit comunicactiu que Serafí té de l'espectacle
teatral. Li vaig escriure el pròleg d'"Una comparsa dins l'espectacle", un
bon títol, encara que, volgudament, per modèstia, enganyós.
Serafí
Guiscafrè, al món del nostre teatre, mai no serà una comparsa. La seva
alegria en el treball, el seu dinamisme incansable i contagiós el fan
generador de l'activitat teatral, no comparsa. Mai el teatre Principal
de Ciutat, la nostra més preuada insígnia en el panorama cultural i
artístic, va tenir la personalitat, la indentitat, com quan el va
dirigir en Serafí. Aquell edifici era teatre des dels soterranis fins a
la teulada. Era el referent viu del teatre. Necessitam, ara, aquí, a la
nostra terra, més Serafins, si no volem esdevenir, tots, comparses d'una
buida teatralitat mallorquina.
Un comparsa dins l'espectacle
Guiscafrè Genovart, Serafí
Són les memòries d’un comparsa a qui, moltes vegades, els seus detractors han fet figurar de protagonista. Són una part de la història teatral de Mallorca.
