| 
Senyor ahir... i despús-ahir: Imatges de Mallorca
Quan pogué controlar el tic de les seves rialles,
va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d'escoltar i
posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous
propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven" (Aurèlia
Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d'antimallorquinisme, és,
senzillament, el parlar destravat d'una nord-americana fent negocis a la
Mallorca dels anys 50. I què me'n diran de l'aspecte d'un dels nostres
tòtems reverencials? L'autor de l'incommensurable Die Balearen,
l'arxiduc Lluís Salvador: "Vam poder comprovar que, efectivament, sa
altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga
corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts
de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el
barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en
diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i
els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a
la mà, sembla plena de greix". Així el pinta Louis Codet, pintor i
escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que féu a Mallorca l'any
1911.
Són observacions que ens fan dos personatges externs
i que ens deixen espipellar com era la Mallorca de fa cinquanta i de fa
cent anys. És la mirada dels altres, tan alliçonadora per un poble que
es creu viure a la millor terreta del món, tot allò de la Roqueta... És
cert que els relats dels estrangers i els viatgers s'han de sedassar i
que alguns, sobretot els romàntics, no veien el que veien sinó el que
creien que venien a veure i per tant no veien res. Hi ha excepcions,
George Sand, qui en no veure el que esperava, l'agafà dels mallorquins, i
dels porcs. Altres ens deixen anècdotes reveladores, J. A. de Cabanyes
el 1838, s'espanta de la quantitat de prebes coents que s'hi menjaven i
de l'enormitat de rots que feien els illencs. En fi, hauria d'ordenar
els meus apunts sobre viatgers, afegint Mallorca vista pels viatgers alemanys, de Germà García i Boned, per un curs que em demanen.
Louis Codet (1876-1914) escriu un text breu, Imatges de Mallorca
(Ed. Documenta Balear, amb un estudi introductori completíssim de
Francisca Lladó Pol), resultat d'un viatge l'any 1911, amb dibuixos i
pintures. Codet és un personatge amb bona formació literària i artística
que entén el viatge de forma diferent a la Il·lustració o al
Romanticisme; un viatge més interior, de fuita, lluny de la decadència
europea. En veure una velleta i dos infants damunt un ase camí de Lluc,
li surt: "Em va semblar veure desfilar un conte de Perrault. Tot és tan
antic a Espanya! S'hi viu tan dolçament com es feia antany. S'hi resta
molt ignorant. No hi existeix l'esperit curiós. Nosaltres, els francesos
que tant apreciem la novetat i l'aventura, correm el risc de jutjar
malament aquesta bona gent...". Són poques pàgines però entremig de molt
bones descripcions paisatgístiques, s'hi contrapuntegen impressions de
caire social: "Els petits diaris són una cosa fúnebre. A la primera
plana, no s'hi veuen més que grans quadres negres que contenen les
esqueles mortuòries. A continuació alguns comunicats, i després donen
compte dels banquets que diverses ciutats ofereixen als seus
torejadors". Mentre descriu la diada de Tots Sants amb "les madones
fregint bunyols de patata... les dones, joves i velles, vestides de setí
negre", el viatger "tenia la sensació d'una vella civilització que ens
és del tot aliena".
A Senyor ahir, (Mr. Yesterday), prologat de forma brillant per
Llucià Rinyon (Documenta Balear), es reafirmen les impressions de Codet
-cinquanta anys després-, quan se'ns dóna una visió del que era fer
negocis a Mallorca: construir un petit hotelet a Cala Rajada, a
principis dels anys 50. Tot contat baix l'òptica d'una nord-americana,
moderna, progressista i viatgera, Aurèlia Canaan (nascuda el 1909), que
arriba molt prest a la conclusió que "mañana" a Mallorca vol dir mai, o
en el millor dels casos... no se sap quan. Com ressalta Rinyon, l'any
1953 desaparegueren les cartilles de racionament, el 1955 s'inaugurà
l'hospital de Son Dureta, el 1958 Gesa instal·la la central elèctrica
d'Alcúdia i el 1960 s'inaugura l'aeroport de Son Sant Joan. "A partir
dels anys seixanta, ha estat un desfer calça...". El llibre va de la
construcció de l'hotel El Castillo de Cala Rajada, l'any 1956, per una
parella d'americans amb una certa tintura beatnik, d'això va, i de molt
més. De les percepcions, del tracte amb les dramatis personae
que hi actuen, caricaturitzades, però de realitat: els missers,
l'arquitecte, els mestres d'obres, els cambrers, la gent en general, de
les monges de l'època i tot. La Mallorca que s'obria al turisme de
masses, el qual farà fugir de Mallorca la parella Canaan quan veuen que
el que els havia fet quedar, desapareix -ells en tengueren una part de
culpa-. És una de les descripcions més vives del canvi econòmic i moral
de la societat de les illes Balears provocat pel turisme, contat amb una
visió particular, una altra mirada d'un altre. "No hi havia minuts. Ni
tampoc hores. Només temps. Temps per ballar. Temps per cantar. Progrés?
Problemes mundials? Una idea no gaire clara dins el pensament de la
majoria de persones, res d'important, res pel que s'hagués d'estar
preocupat. Per ventura mañana...". "Don Damián ens advertí que
sempre havíem de mantenir les nostres activitats en secret, si no volíem
pagar una fortuna per un bocí de terra. A Cala Rajada el més mínim
rumor s'aspergia per tot...".
Uns anys després d'obert el seu hotelet se'n temem
que "un primer indici que venien noves tendències en la moda de viatjar a
tot el món va ser la manca de treballadors...", compensada amb
l'arribada dels primers immigrants andalusos, descrits lluny del
políticament correcte: "Encara que no totes aquestes famílies duguessin
sang gitana a les venes, com sol dir-se, molts tenien el mateix moreno
de pell, trets facials romanesos, i comportaments capriciosos i violents
que els feien passar, a la velocitat de la llum, de l'alegria festiva
al fosc desafiament, de l'arrogància a... bé, aquí hi ha una
característica diferent dels gitanos, a l'humil respecte per la feina
dura". Situacions que constataven els canvis: " ...va ser quan
descobrírem que cada un dels empleats tenien el seu petit aparell de
ràdio... les motocicletes varen prendre el seu lloc on havien estat les
bicicletes... A partir d'aleshores, el fet de no ser propietari d'un
automòbil va significar un estigma de pobresa".
Mentre el Foment de Turisme anunciava que els
turistes havien passat del milió (fa anys que passam del dotze
milions!), els Canaan -"com una erupció d'urticària, els hotels varen
créixer en tots els terrenys prou grans... a vegades amb préstecs de
fins al 100%"- decideixen deixar Mallorca i partir, dubten si cap a
Grècia, al final se'n van a Cascais de Portugal. Com diu un dels
traductors, "a Nova York es va llegir com vivien els gabellins de
l'època", és molt més, hauria de ser un llibre de lectura obligada per
conèixer la història social i econòmica de com era la Mallorca pobra i
-segons Canaan- tranquil·la, del franquisme i quins foren els mecanismes
que conduïren cap al primer dels "booms" turístics. Amb totes les seves
conseqüències.
Senyor ahir
Canaan, Aurelia
La singularitat dels mallorquins dels anys cinquanta del segle xx descrita per una hotelera i escriptora americana.
